1. Situem el Romanticisme en el quadre del temps
2. El Romanticisme
El Romanticisme canvià profundament la manera d’entendre el món i, especialment, d’entendre l’art: abandonà els models clàssics i buscà nous camins d’expressió artística.
L’estètica romàntica es basa en l’exaltació de la sensibilitat individual. Per mitjà de la imaginació i la llibertat creadora, l’artista ha de mostrar el seu món interior a fi de crear una obra original i única.
3. La Renaixença
La recuperació del català com a llengua de cultura i conreu literari s’inicià al segle XIX amb el moviment de la Renaixença, que, influït pel Romanticisme, recuperava la literatura, la història i les tradicions de la nació catalana.
Els tres fets emblemàtics de la Renaixença són:
- La publicació del poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (any 1833)
- La instauració dels Jocs Florals de Barcelona (any 1859)
- La publicació del poema èpic L’Atlàntida de Jacint Verdaguer (any 1877)
Mira aquest vídeo i pren apunts sobre la Renaixença i els jocs florals.
El començament de la Renaixença: La Pàtria de Carles Aribau
La Pàtria Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, Jo ton superbe front coneixia llavors, Què val que m’haja tret una enganyosa sort Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis, En llemosí sonà lo meu primer vagit, Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat Bonaventura Carles Aribau, 1833 |
Comentari de l’oda La pàtria
Aquest és el poema considerat el disparador de la Renaixença. En ell, el seu autor, Bonaventura Carles Aribau, planteja l’estima i l’enyoraça cap a la seua pàtria, la seua llengua i la seua cultura.
Així, a la primera estrofa Aribau lamenta la perdua per sempre, de la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d’una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliui Victor Revolta.
L’evocació de la pàtria es fa com el d’un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme.
La segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l’enyorament, de l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.
La tercera estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.
A la quarta estrofa el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho amb el propòsit de l’obra perquè la grandesa s’encomana a l’amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aqui es venç al castellanisme.
A la cinquena estrofa torna l’evocació del què podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.
I a la sisena estrofa, Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l’exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.
Deixa un comentari