Modalitats de l’oració

• La intenció de l’emissor és informar d’accions o estats.
• L’entonació té un final descendent.
• El mode verbal sol ser l’indicatiu.
• El subjecte acostuma a aparèixer al principi de l’oració.

• La intenció de l’emissor és preguntar.
• L’entonació té un final ascendent.
• Sol introduir-se amb mots interrogatius.
• El subjecte sovint apareix al final de l’oració.

• La intenció de l’emissor és aconsellar, pregar, ordenar o prohibir.
• L’entonació és elevada i intensa.
• El mode verbal és l’imperatiu o el subjuntiu.

• L’emissor vol expressar un estat d’ànim.
• L’entonació és variable i intensa.
• Sol anar acompanyada d’interjeccions i mots intensius.

Ei, mireu, en Nicolau se’n torna a l’aigua!

Compte, que en aquest indret hi ha un xuclador!

• L’emissor vol expressar un dubte.
• S’introdueix amb adverbis i expressions que indiquen dubte.
• Sovint s’expressen amb el verb en futur.

Vols dir que el peix Nicolau tornarà a sortir?

Potser no sortirà mai més del xuclador.

• L’emissor vol expressar un desig.
• És habitual introduir-la amb expressions que indiquen desig.
• Es pot donar l’entonació exclamativa.
• El mode verbal és el subjuntiu.

Tant de bo no hagués dit aquelles paraules.

Si pogués tornar a l’aigua!

• Preguntem per tot el contingut de l’oració.
• Demanen un sí o un no com a resposta.
• La podem introduir amb la conjunció que amb valor emfàtic.

• Preguntem per una part del contingut de l’oració.
• La resposta no pot ser sí o no.
• Hi apareixen mots interrogatius (qui, què, quan, com, on…)
• El mot interrogatiu substitueix la part de l’oració sobre la qual fem la pregunta.

Com es va veure l’endemà els dits dels peus?

Quan va poder descobrir el misteri de la lluna?

• L’expressem com una oració independent.
• L’entonem amb un final ascendent.
• Escrivim el signe d’interrogació.

• La subordinem a una oració principal.
• La introduïm amb un verb declaratiu.
• L’entonem amb un final descendent.
• No escrivim el signe d’interrogació.

1. Obriu bé els ulls i contempleu aquesta meravella.
2. El seu rostre resplendia d’orgull i felicitat.
3. Tu creus que podrà resistir tanta pressió ambiental?

2. Digues la modalitat secundària d’aquestes oracions:

1. Qui sap si el vent i les onades impediran el retorn del vaixell a port. 
2. Tant de bo la sentència els sigui favorable.
3. Òndia, quina cua més llarga hi ha per entrar al museu!

3. Converteix aquestes oracions en mandats.

1. De tot això, te n’oblidaràs per sempre més.
2. T’ho aprendràs de memòria, d’acord?
3. Aquests documents, els destruiràs tots de seguida.
4. Hi anireu vosaltres sols.
5. Us hi presentareu a les vuit en punt.

4. Converteix aquests mandats en prohibicions.

1. Copia l’enunciat de l’exercici.
2. Pronuncia la erra final.
3. Enceneu el llum.
4. Traieu aquest quadre.
5. Rep-los a casa.
6. Moveu-vos.

El comerciant i el geni

–M’han explicat, majestat, que temps ha hi hagué un comerciant molt ric que tenia negocis arreu del país.

–Aixeca’t!  / Per haver mort el meu fill, t’has fet mereixedor del mateix càstig. /  Ara t’he de matar.

–Com? /  Que jo he donat mort al teu fill? / –preguntà estranyat el comerciant.

–Sí, sí, tu! / Quan, després de menjar, has llançat el pinyol del dàtil, has encertat de ple el meu fill i ha quedat mort a l’instant.

–Deixa’m anar cap a casa per tal que pugui donar a cadascú el que és seu, /  i quan torni podràs fer-me el que tu vulguis. Déu sap que ho dic ben de veres, perquè sóc un bon creient. Pensa que tinc fills, esposa, propietats, i a més a més administro cabals d’altri.

–Què us ha portat a aquest indret tan solitari, catau de genis i no pas altra cosa?

–Veig que teniu paraula. /  Sou d’admirar. I realment la vostra història és digna de ser contada. Heu despertat la meva curiositat i no penso marxar sense saber com acaba tot això.

–Tu vares matar el meu fill, que era tot el que tenia en aquesta vida. /  Ara tu ho hauràs de pagar de la mateixa manera!

–Oh, gran rei dels genis! / Si t’explico la meva història i resulta que t’agrada, em concediràs un terç de la sang d’aquest comerciant?  / Què hi dius?

–Hi estic d’acord. Si em plau el que m’expliques, dóna-ho per fet.

El xeic i la gasela

–Has de saber, oh, gran geni –començà el xeic–, que fa un bon esplet d’anys em vaig casar amb la meva cosina i que, al cap de trenta d’aquests anys, encara no m’havia donat cap fill. […]

Vaig preguntar per ells i la meva dona em va contestar, impassible, que la concubina havia mort i que el noi havia fugit i no sabia on parava.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

Duniazad va dir aleshores:
–Que bonica i que entretinguda que és aquesta història!

–De debò que us ha agradat? Si és així i sa majestat m’ho permet, la nit que ve continuaré explicant-la –digué Xahrazad.

El rei pensà: «Ara per ara no la mataré; vull sentir el final d’aquesta història.»