Les 4 grans cròniques catalanes

Les quatre grans cròniques catalanes van ser escrites durant els segles XIII i XIV, a instància dels comptes reis catalans, en el període que va del regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276) fins el de Pere el Cerimoniós (1336-1387), autors de dues de les grans cròniques. Les altres dues són de Ramon Muntaner i de Bernat Desclot.

Quan la corona d’Aragó es va expandir per la Mediterrània als segles XIII i XIV va passar per moments d’eufòria en tots els àmbits polític, econòmic i cultural. És lògic que s’hi produís una literatura èpica que en celebrés les gestes heroiques, però no s’ha conservat, tot i que se sap que va existir perquè apareixen fragments prosificats d’aquesta literatura èpica a les “quatre grans cròniques”.

Són textos històrics en prosa que reflecteixen el moment de màxim esplendor de la corona catalanoaragonesa: les conquestes de Mallorca i de València, l’expansió per la Mediterrània (conquestes de Sicília i de Sardenya i les expedicions al nord d’Àfrica) i, posteriorment, les etapes menys bel·licoses i més  centrades en les intrigues de la cort.

crònica

1 f. [FLL] [HIH] [LC] Recull de fets històrics generalment circumstancials i no encaixat rígidament dins unitats cronològiques tot i que respecta l’ordre en el temps. La crònica de Muntaner.

 

Crònica de Jaume I el Conqueridor o Llibre dels feits

És la primera de les quatre grans cròniques i va ser escrita entre 1240 i 1274 amb la participació directa del rei Jaume I. Té un marcat caràcter autobiogràfic. Es tracta d’unes memòries del mateix Jaume I. Hi apareixen aspectes íntims i humans del rei al costat de la narració dels fets de la conquesta de Mallorca i València.

 

Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats

Aquesta crònica tracta sobretot dos grans temes: la conquesta de Sicília i la invasió de Catalunya pels francesos i el seu alliberament pel rei Pere II el Gran.

Llibre del rei En Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats.

Llibre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats.

Crònica de Ramon Muntaner

És la més ambiciosa: comprèn cinc regnats. Els protagonistes en són els reis i el mateix autor, que explica les empreses diplomàtiques i militars en què ell també va participar.

Crònica del rei Pere III el Cerimoniós

És la darrera de les quatre grans cròniques i va ser acabada el 1386. Va ser dictada pel rei Pere III el Cerimoniós i copiada pels seus escrivans. És una crònica autobiogràfica i té una finalitat clarament propagandística: Pere III la concebé com una eina per justificar les seves decisions polítiques. A diferència de les anteriors, la crònica del rei Pere no conté cançons de gesta.

Pere III el Cerimoniós

 

Per saber-ne més

Les quatre grans cròniques medievals

Per practicar

Llegeix aquest fragment de la Crònica de Ramon Muntaner i fes les activitats proposades.

Quan madona Margarida va perdre el marit estava tan trista que no va voler tornar-se a casar, però quan va demanar els seus drets al principat d’Acaia va rebre una resposta hostil dels qui en tenien el control. Així, Margarida va assabentar-se que a Sicília hi havia l’infant Ferran, que era fill del rei de Mallorca i que no tenia ni dona ni terres, i va pensar que no hi hauria ningú al món amb qui la seva filla estigués més ben col·locada, i que Ferran aconseguiria per grat o per força tots els drets que li havien pres al principat d’Acaia.
Va trametre missatges a Sicília, i el rei de Sicília i l’infant Ferran van acordar que, si la donzella era tal com deien, el matrimoni els semblava bé. Així que madona Margarida, amb la seva filla, deu dones, deu donzelles, vint cavallers, vint fills de cavallers i altra companyia, va anar a Messina –a l’illa de Sicília–, on se li van fer molts honors. El senyor rei i el senyor infant van anar-les a veure, i quan el senyor infant va veure la donzella, no l’hauria canviat per ningú del món, i el dia se li feia un any per la impaciència de lligar el casament, de manera que de seguida va dir al rei que volia que fos la seva muller. I no és cap meravella que se n’enamorés, perquè era molt bella, la més bella criatura de catorze anys que es pogués trobar, i la més blanca, rossa i amb el millor color.

Ramon Muntaner, Crònica (adaptació del capítol 263).

 

Print Friendly, PDF & Email