Josep Maria Benet Jornet
Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és dramaturg, guionista i un dels escriptors que ha marcat de manera més decisiva la ficció dramàtica contemporània a Catalunya, tant als escenaris com a la petita pantalla. Es va donar a conèixer a mitjans dels anys seixanta amb Una vella, coneguda olor (1964).La seva llarga trajectòria teatral consta de més de quaranta-cinc obres que es mouen entre el teatre realista i simbolista. Edicions 62 ha publicat amb èxit Revolta de bruixes (1977), La desaparició de Wendy o Supertot (1975) i més recentment Soterrani (2008). Com a guionista destaca la seva dedicació als espais dramàtics produïts per Televisió de Catalunya, com ara els serials Poble Nou (1994), Nissaga de poder (1996-1998) i més recentment Ventdelplà (2005-2010) o l’adaptació de la novel·la de Mercè Rodoreda Mirall trencat (2002). Ha obtingut, entre d’altres, el Premi Nacional de les Arts Escèniques (1991), el Premi Nacional a la millor obra teatral feta entre 1988 i 1990 i el Premi Nacional de Literatura Dramàtica 1995.
Taller de fantasia i Supertot
Taller de fantasia (1971) és fruit de la recopilació d’una sèrie de peces curtes que l’autor publicà a la revista Cavall Fort.
Supertot (1972) és un encàrrec del grup U de Cuc. En aquestes peces, a través d’un humor aparentment lleuger i d’un format proper al musical i a l’estètica pop, Benet i Jornet fa una crítica a la petulància, al racisme, als prejudicis, a la intolerància, a l’explotació immobiliària, en definitiva, a l’abús del poder.
Activitats després de la lectura de Supertot
Adéu, “Papitu”
El teatre català s’ha despertat avui més orfe que mai. No és una frase feta. Josep Maria Benet i Jornet no era un dramaturg qualsevol, era ‘Papitu’, el pare de l’escena textual tal com la coneixem avui. La persona que es va posar a escriure obres en català en els anys més durs del franquisme, el creador que va reconnectar l’escriptura de l’escena de Barcelona amb els corrents de la modernitat. Semblarà el símbol d’una de les seves peces més tristes, i és així: el virus que manté els teatres tancats s’ha endut als 79 anys l’escriptor que va posar els fonaments per a l’actual hegemonia als nostres escenaris de la dramatúrgia catalana. Repassem cinc de les seves fites a televisió, cinema i sobretot teatre.
‘Una vella, coneguda olor’ (1964)
L’obra que va marcar el seu debut obtingué el Premi Josep Maria de Sagarra. Tot i ser una obra de joventut –la va escriure quan tenia 22 anys–, ja s’hi perfilaven algunes de les seves constants en el tractament de personatges i estructures, i sobretot la seva voluntat de connectar amb el públic en un sentit ampli del terme, aconseguir que el teatre fos una eina de comunicació col·lectiva a l’abast de tothom. El TNC va fer un nou muntatge de l’obra la temporada 2011/12. Va ser un dels últims grans homenatges escènics ja que, a partir de 2015, Papitu va abandonar progressivament la vida pública a conseqüència de la malaltia d’Alzheimer que patia.
5 obres per recordar Josep Maria Benet i Jornet, ‘Papitu’
Deixa un comentari