Joan Maragall i Gorina va néixer a Barcelona el 1860 en una família burgesa dedicada a la indústria tèxtil.
| «Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre. El mur hi era humit, pro el sol hi era alegre.» |
L’any 1879 va començar la carrera de Dret, encara que de seguida va orientar la seva passió d’escriure cap a l’àmbit del periodisme. Alternava les classes amb conferències i tertúlies, l’estudi d’idiomes i la lectura dels grans escriptors europeus de l’època. Mai no va tenir la necessitat de treballar, ja que el negoci familiar li va permetre de viure de rendes. Per això li fou possible incorporar-se a tots els escenaris culturals de la vida barcelonina.
Quan tenia 30 anys, va iniciar la seva activitat periodística: va entrar a la redacció del “Diario de Barcelona”. Pocs anys després va col·laborar amb la revista L’Avenç, on va publicar el seu primer llibre de poemes amb el títol de “Poesies”.
Gràcies a la seva activitat poètica i periodística, Maragall va ser un intel·lectual molt reconegut, llegit i respectat. Va gaudir d’un gran prestigi entre els artistes i escriptors de la seva generació i de la següent, que el van reconèixer com a mestre.
El model de poesia de Maragall ha influït grans poetes posteriors com Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit o Salvador Espriu. Maragall s’ha convertit així en un clàssic, el primer poeta clàssic del segle XX.
Va morir a Barcelona l’any 1911.
Producció literària
La seva vocació per la poesia es va manifestar des de ben jove; va ser, però, a través del periodisme que es va donar a conèixer públicament. Van ser especialment fonamentals els articles relatius als fets revolucionaris de la Setmana Tràgica, un dels quals va ser censurat perquè demanava l’indult del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia, assassinat el 1909. La seva opinió va influir entre els pensadors i artistes de la seva generació i, fins i tot, entre els noucentistes.
Com a poeta va publicar un primer llibre marcadament romàntic titulat Poesies (1895). El reconeixement públic li va arribar amb la publicació del recull poètic Visions i cants (1900) i, sobretot, amb Enllà (1906). Entremig va publicar un altre recull titulat Disperses (1904). L’últim recull poètic, Seqüències, va ser publicat el 1911, poc abans de la seva mort.
Visions i cants (1900)
Aquest recull va marcar l’inici d’una projecció pública i cívica de Maragall com a poeta. Els cinc herois del llibre —el Mal Caçador, Joan Garí, el comte Arnau, Don Jaume i el bandoler Serrallonga— són homes d’acció, individualistes i vitalistes, i apassionats en l’amor. Maragall volia que el caràcter comú d’aquests herois representés una manera de ser essencial del català.
En l’última versió, Maragall va fer una interpretació molt més conservadora. L’individualisme, el vitalisme i la llibertat de la primera visió van ser substituïts per una redempció del rebel, mitjançant la força salvadora de la poesia del poble.
Els cants d’aquest llibre insisteixen en el caràcter misteriós i revelador de la poesia, associat al geni nacional i popular. En alguns poemes es destaca un ímpetu vitalista coherent amb la primera meitat del llibre i sobretot condicionat per la influència de Nietzsche. Altres cants subratllen més un sentiment nacionalista, molt valorat pel modernisme.
Dins els cants trobem els combatius, polititzats i patriòtics «Tres cants de la guerra», d’entre el quals destaca l’«Oda a Espanya», que reflecteix el desencant dels catalanistes respecte de la política espanyola, sobretot després de la desfeta colonial del 1898.
Seqüències (1911)
Últim recull poètic de Maragall, va ser publicat poc abans de la seva mort. Conté alguns del textos més divulgats del poeta: la tercera part d’«El comte Arnau»; alguns cants al paisatge plens de simbolisme, com «La fageda d’en Jordà» o l’«Oda nova a Barcelona»; i, finalment, el seu testimoni ideològic i religiós: el «Cant espiritual».
Traduccions poètiques
La descoberta dels poetes alemanys, especialment dels romàntics, va influir poderosament en la poesia de Joan Maragall. Va realitzar una notable tasca de traducció de poetes, com ara Goethe i Novalis, i també dels llibrets operístics de Wagner.
Teoria poètica:
Elogi de la paraula viva
Maragall va exposar la seva concepció teòrica sobre la creació poètica i el concepte de l’art en diversos textos, com ara Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907). En l’últim d’aquests assaigs, va exposar les implicacions ètiques de la seva estètica, és a dir, hi va apuntar el sentit moralitzador de la poesia.
El pensament poètic de Maragall es basava en la paraula viva, teoria influïda pel romanticisme i el simbolisme, amb unes clares connotacions religioses. La Poesia ha de reunir unes condicions ideals: l’espontaneïtat, la puresa, la sinceritat. Per això Maragall proposa les paraules vives dels grans poetes i la poesia popular com a «suprema escola de poesia», alhora que menysprea la poesia excessivament pensada fruit de grans reflexions i d’artificis formals. Segons la teoria maragalliana, la poesia és una forma de coneixement de la vida, a més d’esdevenir un instrument de transformació de la societat, la qual canviarà a partir del moment en què s’aconsegueixi estendre la bellesa en el món.
L’emoció estètica neix de la percepció unitària del món a través d’un paisatge o d’una escena, i la comunicació d’aquesta emoció pel poema es fa a través d’un trasllat de les formes del món a les formes de la poesia (el ritme i la rima del llenguatge poètic). El llenguatge espontani —no pas arbitrari— entès segons la teoria de la paraula viva es limita a «dir» l’emoció del món.
La vaca cega
Un poema per desxifrar
Aquí teniu les dues primeres estrofes d’un poema molt conegut de Joan Maragall, escrites en alfabet inventat. Cada signe correspon a una lletra del nostre alfabet. Sabeu desxifrar les estrofes?
Per saber-ne més
Deixa un comentari