Jacint Verdaguer, el poeta romàntic
Jacint Verdaguer és la figura més important de la literatura catalana del segle XIX. La seva obra, extensa i diversa, representa la revitalització definitiva de les lletres catalanes. Va escriure poemes lírics, poemes èpics, rondalles, llegendes, llibres de viatges i articles periodístics. És el gran poeta de la Renaixença i el creador de la llengua literària moderna.
Al mateix temps, se’l considera la gran figura del Romanticisme català. Va trobar en la sensibilitat romàntica la manera d’expressar el seu temperament idealista, apassionat i rebel. En les seves obres trobem els aspectes més característics del moviment romàntic: el protagonisme de la natura, els mites i els símbols, la imaginació, la nostàlgia pel passat, el sentimentalisme i la valoració de la cultura popular. Va crear un estil propi molt característic que combinava magistralment elements populars i elements cultes.
Verdaguer va escriure els dos poemes èpics més importants de la lietratura catalana: L’Atlàntida i Canigó. Molts dels seus poemes lírics tenen un caràcter religiós i patriòtic, alguns dels quals s’han convertit en cançons populars pel seu estil popular i la seva gran sensibilitat. També va renovar els gèneres populars (cançons, rondalles i llegendes) escrivint-ne noves versions en prosa i en vers.
Biografia
Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles (Osona) l’any 1845 en una família humil i als deu anys ingressà al seminari de Vic. Als vint anys va participar per primera vegada en els Jocs Florals de Barcelona i hi obtingué dos guardons.
L’any 1870 fou ordenat sacerdot. Al cap d’uns anys, es va posar malalt i els metges li van recomanar que anés a viure a prop del mar. Per això va acceptar ser capellà d’un vaixell transatlàntic. L’experiència del mar li inspirà el poema L’Atlàntida (1877). El 1880 va ser proclamat Mestre en Gai Saber.
Verdaguer va exercir de capellà privat de la família del marquès de Comillas, propietari de la Companyia Transatlàntica. L’any 1886 va fer un viatge a Terra Santa i en tornà profundament trasbalsat i decidit a portar una vida de santedat dedicada als pobres. La seva religiositat es va radicalitzar i va participar en exorcismes. D’altra banda, la seva creixent generositat amb els necessitats va fer que s’endeutés. Tot plegat, li va tancar les portes de les capes altes de la societat, mentre que el poble senzill se sentia molt a prop de «mossèn Cinto».
Les autoritats eclesiàstiques el consideraren víctima d’un trastorn mental i el 1893 li van prohibir d’exercir de capellà.
Entre el 1895 i el 1897 va escriure un recull d’articles amb el títol En defensa pròpia i el poemari Flors del calvari, obres en què manifestava el seu ressentiment i el seu dolor.
Va morir el 1902 i el seu enterrament fou una manifestació de dol popular a la qual assistiren més de cent mil persones.
Per saber-ne més
- Jacint Verdaguer (PowerPoint)
- Jacint Verdaguer a Lletra
- Jacint Verdaguer. Nadala de la Fundació Carulla (1977)
- Arxiu TVE Catalunya – La nostra gent – Jacint Verdaguer
La poesia lírica
Jacint Verdaguer expressa a través de la poesia els seus sentiments, el seu patriotisme i la seva religiositat. En el poema «A un rossinyol de Vallvidrera», el poeta s’identifica amb un ocell que vola lliure i canta amb virtuosisme sobre els mateixos temes que ell va tractar. I l’adverteix sobre el mal tracte que pot rebre de la gent ingrata de la ciutat.
| A un rossinyol de Vallvidrera Rossinyol, bon rossinyol, he sentida la teva arpa, l’he sentida un dematí de Vallvidrera a Valldaura, fent rodolar-hi els teus cants com perles dintre de l’aigua: cantaves l’amor a Déu, l’enyorament de la pàtria, els misteris de la nit, les llums de la matinada, ton amor entre les flors, ton niuet entre les branques, ta mainadeta, que viu de cançons i de becada. |
Trobador del mes de maig, rossinyol, refila i canta, mes no deixis aquests cims per uns vergers de la plana; no hi vinguis a la ciutat, que hi ha una gent molt ingrata: diu que estima els ocellets, diu que en son cor els regala, mes als que canten millor els posa dintre la gàbia. |
La poesia èpica
Verdaguer va compondre dos poemes èpics extensos: L’Atlàntida, amb més de dos mil versos, i Canigó, amb més de quatre mil.
|
Cant I (fragment de L’Atlàntida) Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien; |
Cant II (fragment de Canigó) Lo Canigó és una magnòlia immensa |
Les llegendes i les rondalles
| Lo comte Arnau Lo comte de Mataplana ne tenia dos cavalls; l’un era blanc com la gebre, l’altre fosc com lo pecat. Malhaja lo cavall negre, Benhaja lo cavall blanc. Un matí de la hivernada lo negre feia ensellar; la comtessa ja li’n deia: —Per què no enselles el blanc? —Perquè fuig dels camins aspres i a mi emplauen més que els plans.— La comtessa ja hi tornava: —Mon marit, no ho fesses pas; lo negre em sembla el diable. Déu nos lo tinga allunyat.— Ell no li torna resposta, com si sentia tronar: al negre posa la sella baldament fos Satanàs. —Adéu, la comtessa aimada. —Déu te guie i l’Àngel sant.— L’Àngel prou lo guiaria, mes ell no es deixa guiar, lo guiaria a l’església i ell a la vila fa cap, on hi ha nines per perdre i pobres per escanyar. Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc. Quan sortia de la vila semblava un esperitat: corria lo cavall negre, corria com si volàs, tantost per les altes cimes com pel fons del xaragall. Los gombornesos se senyen quan lo veuen desbocat. |
Los llops d’aquelles muntanyes lo segueixen udulant, algun d’ells per simpatia, los altres olorant carn, que n’esperen un bon àpat més amunt o més avall; sos ull semblen llumenetes, llumenetes infernals. Al sentir sa udoladissa lo comte s’és esglaiat, voldria girar lo poltre mes ja no el pot aturar. Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc. A la nit, que és fosca fosca, se barreja el temporal, i els pastors al comte veuen entremig de trons i llamps volar d’una cresta a l’altra del Montgrony vers les afraus. La tempesta esgarrifosa a mitjanit fa un esclat; d’un llampec entre les ales s’obira lo comte Arnau, rodolant de l’altra cima de Sant Ou dins lo Forat, d’on surt entre rius la flama lo renill del seu cavall. La comtessa l’esperava a la porta del palau; passen hores, passen dies, passen nits de por i espant; a la tercera que passa l’en veu venir condemnat. La nit era negra, negra, més negre era son cavall, son cavall, que era el diable, Déu nos lo tinga allunyat. Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc. |
Per llegir en línia
Per practicar
| Nodes 4 | 37 | 38 | 39 | 310 | 311 | 312 | 313 |
Deixa un comentari