La poesia del s. XX
La poesia compromesa amb la realitat social evoluciona cap a un realisme d’una visió més íntima del món i de la vida.
Salvador Espriu i Pere Quart havien iniciat, al principi dels anys seixanta, el realisme poètic, un nou corrent poètic que parlava de la realitat social i denunciava les situacions d’injustícia. Per això es diu que la poesia d’aquest corrent és una poesia cívica i moral.
Dins d’aquest moviment van destacar Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol.
El realisme poètic
Vicent Andrés Estellés (1924-1993) és un poeta de la realitat quotidiana: els seus poemes formen un mural de les anècdotes viscudes per ell mateix i per la gent que el rodeja. Tingué un paper molt destacat com a renovador de la poesia. Aporta nous temes propis de la quotidianitat i noves perspectives de la realitat. Per tant, els temes de la seva obra són l’amor, el sexe, el treball, el dolor, la fam, l’economia, el país, la política, el compromís amb la llengua, la mort dels éssers estimats… El seu objectiu, doncs, és fer de testimoni d’uns anys difícils (principalment els de postguerra) en un país concret (el País Valencià). Usa “llenguatge nou”: frases fetes, ambigüitats, eufemismes, paraules grolleres, col·loquialismes… D’entre les seves obres destaquem Llibre de meravelles (1971) i Horacianes (1974).
Vicent Andrés Estellés
Miquel Martí i Pol (1929) és el poeta més popular de la segona meitat del segle XX. La seva vida ha estat marcada pel compromís amb el país i amb la seva classe social, que es concreta inicialment en el seu poble, Roda de Ter, i la fàbrica on treballà quaranta anys. D’aquí neixen els poemes El poble (1966) i La fàbrica (1972), un món que descriu per mitjà de procediments tan realistes com l’inventari i la crònica i amb un llenguatge directe i assequible.
Martí i Pol entén que la poesia ha d’expressar amb senzillesa el més important de la vida:
- la malaltia i la mort: Vint-i-quatre poemes en tres temps (1972)
- les ganes de viure i l’amor: L’àmbit de tots els àmbits (1981)
- la reflexió crítica sobre els fets socials i polítics del país: Llibre de solituds (1997).
Miquel Martí i Pol
La poesia de l’experiència
Gabriel Ferrater (1922-1972) va ser un poeta que va destacar per la seva tècnica descriptiva i el seu to col·loquial. Bona part de la seva obra, recollida en el llibre titulat Les dones i els dies (1968), tracta de l’experiència viscuda, principalment, la infantesa i les relacions amoroses. Ferrater va exercir una gran influència en la poesia de les últimes dècades del segle XX, especialment en l’obra del poeta Narcís Comadira.
Gabriel Ferrater
Narcís Comadira (1942) és un dels poetes més importants del moment actual. D’entre els seus llibres destaquem Enigma (1985), En quarantena (1990) i Usdefruit (1995). La poesia de Narcís Comadira és una reflexió irònica sobre la pròpia existència i la recerca de la felicitat.
Narfcís Comadira
Maria-Mercè Marçal (1952-1998) és la poetessa que sobresurt més de les últimes dècades del segle XX. D’entre els seus llibres destaquem Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982). La poesia de Maria-Mercè Marçal es caracteritza per un cert estil popular, molt pròxim a la cançó tradicional, i pel tractament de la realitat i l’experiència personal des d’un vessant feminista.
Maria Mercè Marçal
La narrativa
La narrativa de les últimes dècades del segle XX es va anar diversificant tant pel que fa als continguts com als estils.
El record de realitats passades, ja superades pel pas del temps i pel progrés social i econòmic, ha permès a diversos autors crear uns mons mítics en què els personatges esdevenen els símbols d’una època i d’unes circumstàncies perdudes per sempre.
La construcció de mons mítics
Baltasar Porcel (1937) és el creador del mite d’Andratx, el poble de Mallorca on va néixer. En la novel·la Cavalls cap a la fosca (1975) el novel·lista retorna al món de la infantesa i s’endinsa en la vida dels seus avantpassats. Altres obres remarcables de Baltasar Porcel relacionades amb la vila d’Andratx són La lluna i el Cala Llamp (1963) i Les primaveres i les tardors (1986).
Baltasar Porcel
Jesús Moncada (1941-2005) és el creador del mite de Mequinensa, el poble de la comarca del Baix Cinca (Aragó) on va néixer. En les novel·les Camí de sirga (1988) i La galeria de les estàtues (1992), el novel·lista recrea la vida de l’antic poble de Mequinensa, un poble condemnat a desaparèixer sota les aigües del pantà.
Jesús Moncada
Maria Barbal (1949) és la creadora del mite del Pallars, la comarca del Pirineu on va néixer. En les obres Pedra de tartera (1985) i Mel i metzines (1990), la novel·lista deixa testimoni escrit de la lenta descomposició de la vida rural del Pirineu al llarg del segle XX. La manca de recursos, l’emigració i la guerra són alguns dels elements que determinen les situacions dels seus personatges.
Maria Barbal
La novel·la històrica
Jaume Cabré (1947), amb les novel·les La teranyina (1984) i Senyoria (1993), Carme Riera (1948), amb la novel·la Dins el darrer blau (1994), i Josep Lozano (1948), amb la novel·la Crim de germania (1980), són alguns dels autors més rellevants del gènere narratiu que parteix d’un treball de recerca històrica i que intenta recrear una problemàtica i una ambientació pròpies d’una època determinada.
La novel·la social
Montserrat Roig (1946-1992) va destacar, amb les seves novel·les El temps de les cireres (1976) i L’hora violeta (1980), per la reflexió sobre la societat coetània des del seu punt de vista de dona compromesa amb la cultura catalana, el feminisme i els ideals d’esquerra.
Montserrat Roig
M. Àngels Anglada (1930-1999) va aconseguir, amb la novel·la El violí d’Auschwitz (1994), retre un gran homenatge a les víctimes dels camps de l’extermini nazi. És una obra de denúncia plena de poesia i sensibilitat.
Maria Mercè Roca (1958), en novel·les com Els arbres vençuts (1987) i Temporada baixa (1990), analitza el món interior dels personatges que es troben en una situació de crisi personal. Utilitza un to intimista i de confidència.
Maria Mercè Roca
La novel·la negra i policíaca
En els gèneres de la novel·la negra i policíaca han destacat aquests autors:
Jaume Fuster (1945-1998), amb obres com De mica en mica s’omple la pica (1972) i Tarda, sessió contínua: 3,45 (1975).
Ferran Torrent (1951), amb obres com No emprenyeu el comissari (1984), Un negre amb un saxo (1989) i Penja els guants, Butxana (1996).
Andreu Martín (1949), amb obres com No demanis llobarro fora de temporada (1989) i Tots els detectius es diuen Flanagan (1997).
