En el camí de Brighton

El sol s’elevava lentament i descobria un món resplendent de neu. A la nit havia gelat de valent, i un vent fred espolsava la neu fina del arbres.

Un rodamon que dormia a la vora de la carretera es va barallar amb la neu que colgava i després es va  incorporar tot sorprès.

–Ospa! –va es dir–. Em pensava que era al llit i resulta que he estat tota la nit dormint a la carretera.

Va estirar els braços i les cames i es va espolsar la neu d’una sacsejada. En aixecar-se, el vent fred el va fer estremir.

–Suposo que he estat de sort d’haver-me despertat. M’hauria pogut congelar mentre dormia.

Va començar a caminar per la carretera, d’esquena als turons. Al cap de poc, va atrapar un noi que s’havia aturat a la carretera. El noi no duia abric, semblava increïblement fràgil enmig d’aquell ambient tan fred.

–Si no camines gaire de pressa faré una mica de camí amb tu –va dir el noi–. És una mica solitària, la carretera, en aquesta hora del dia.

El rodamon va assentir.

–A l’agost vaig fer 18 anys –va continuar el noi–. Fa sis anys que camino per la carretera.

–Aquesta nit he caigut al costat de la carretera i he dormit allí mateix –va dir el rodamon–. És un miracle que no m’hagi mort de fred.

El noi se’l va mirar fixament.

–Com ho saps que no t’has mort? –va replicar.

–No t’entenc –va dir el rodamon.

–No fa pas tant temps com jo, que ets rodamon –va dir el noi en veu aspra–. La gent com nosaltres pertany a la carretera, no en podem fugir. Ni quan ens morim. Jo fa sis anys que camino per la carretera, i què, et penses que no sóc mort? –va preguntar–. Em vaig ofegar mentre em banyava a Margate. I un gitano em va matar amb una barra de ferro, i em va esclafar el cap d’un cop. I m’he congelat dues vegades, com tu aquesta nit. I en aquesta mateixa carretera un cotxe em va atropellar. Però continuo caminant, no hi puc fer res. Mort! T’ho dic de debò, no ens en podem sortir ni que vulguem.

Al noi li va agafar un atac de tos. El rodamon es va aturar perquè es refès.

–Serà millor que agafis una estona el meu abric, tens una tos molt lletja.

–No entens res, oi? –va dir el noi empipat.

Llavors es va desmaiar, i el rodamon va agafar-lo en braços.

El rodamon va mirar a banda i banda de la carretera. Es veien, lluny, els llums d’un cotxe que avançava silenciosament damunt la neu.

–Sóc metge –va dir el conductor en aturar-se–. Què passa?

I va auscultar la respiració dificultosa del noi.

–Una pulmonia –va afirmar–. El portaré a l’hospital. Vos també podeu venir, si voleu.

–Prefereixo continuar caminant –va dir el rodamon.

Mentre pujaven al cotxe, el noi va parpellejar dèbilment.

–A reveure –va dir amb veu apagada al rodamon.

Tot el matí el rodamon va caminar damunt la neu mig desfeta. Després es va trobar un graner solitari i hi va dormir. Quan es va despertar ja era fosc. Es va alçar i va reprendre el seu camí per la carretera enfangada. Quan encara no havia avançat gaire, una figura malaltissa va sorgir de la foscor i se li va acostar.

–Si no camines gaire de pressa faré una mica de camí amb tu–va dir una veu familiar–. És una mica solitària la carretera, en aquestes hores del dia.

–I la pulmonia? –va cridar el rodamon.

–M’he mort aquest matí –va dir el noi.