Bestiaris

L’ELEFANT 

—Salut i alegria.
Jo só l’elefant,
el forçut més gran
que la terra cria.

Tinc una estatura…!
Qui més s’expandí,
al davant de mi
sembla criatura.

Per plans i muntanyes
duc al meu davant
la trompa, dansant
entre dues banyes.

Bé em faria trist
de perdre-la un dia,
però pel que he vist
mai no s’esgarria.

I en pena o en pompa,
redreçat o cot,
arribo amb la trompa
gairebé pertot.

EL GALL DINDI

—Hores ha que, per ma pena,
no em passejo enravenat;
una gàbia se m’emmena
per a dur-me a la ciutat.

Gran gentada, veus cofoies
a la fira trobaré;
allí van a veure noies-
i galls d’indis, ai, també!

Amb freqüent coqueteria
exhibiré mon ventall;
m’han contat que s’hi extasia
gent que vagi amunt i avall.

O, passant entre la gent
i, d’un cop d’ull, convençuda,
una cuinera traçuda
em palparà tot rient.

Quin enyor tindré d’aquelles
gaubances del meu passat!
Ja un esglai m’haurà agitat
les carúncules vermelles.

I el que és encara pitjor,
se’m veurà, mala negada,
mort en cuina aqueferada
i enterrat al menjador.

L’ESTRUÇ 

Ocell com só
tan corredor,
mai no m’atrapa cap minyó.

Dues coses em fan pena;
per immemorial abús,
d’un babau de testa dura
tots en diuen un estruç;

i com passa de vegades
a poetes de secà,
em reca la feixuguesa
que m’impedeix de volar.

Ocell com só
tan corredor,
mapo la terra i el cel no.

EL FALCÓ 

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.

Estén tot el seu plomatge
com en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.

Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.

EL GAT 

—Amb diferents matisos
d’ira o de goig, arreu
el meu instint modula
el mèu o el marramèu.

El mèu encara tímid
suplica a un d’atansat;
hi ha un mèu de la tendresa
i un mèu d’exasperat.

I si un mèu-mèu pidola
a mig camí dels plors,
un marramèu imposa,
irat, el cos a cos.

LES GAVINES 

—Vivim de tristes deixalles
i de pesca de peixets;
podem per la llum i en colles
enfilar-nos com coets.

Als que sirguen per la terra
des d’amunt els dem conhort;
viatgers en adonant-se’n
diuen: -Vaja, som a port-.

Gent de testes acotades,
presoneres del costum:
que l’ànima se us enlairi
per les vies de la llum.

EL GRILL 

—Em plau d’ésser vora l’home;
sóc veí seu molt antic;
tafanejo vora els marges
i és de pau el meu xerric.

Tot sovint, d’una aigua fresca
vora el regueró m’estic;
m’enamora l’estelada,
i ella, ¿escolta el que li dic?

Bona ànima que em somrigui
m’ha pagat tot el fatic;
xerricant, faig a qui trobo:
-No m’esclafis; só un amic-.

Val a dir-ho: de vegades,
sense cap projecte inic,
m’acosto a la llar de l’home
i és per a escalfar-me un xic.

Clar de lluna, boira fina,
si só lleig i no sóc ric,
la veu meva us acompanya;
i, al que deia, poso pic.
Ric, ric,
el que us deia és un nyic nyic;
ric, ric
ai, amic,
m’entristeixo si no ho dic.