Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh

Properes a l’Antígona d’Espriu, per la voluntat de fer una transposició de la tragèdia clàssica a un fet d’actualitat concret que pogués ser identicat fàcilment pel públic pel seu caràcter de drama col·lectiu, són les versions d’Antígona escrites per dos contemporanis seus, l’autor francès Jean Anouilh i l’alemany Bertolt Brecht.

L’Antígona francesa s’estrena el 1944, en plena ocupació nazi de París, però no es pot publicar fins a 1946, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial i alliberat el territori francès. No és probable que aquesta obra influís en l’Antígona d’Espriu. De fet, ell mateix en el pròleg confessa que no l’ha llegida. A més, quan es va escriure la primera edició de l’Antígona d’Espriu, Jean Anouilh no havia escrit encara la seva, i cal descartar, doncs, aquesta influència.

L’Antígona de l’alemany Bertolt Brecht encara que tampoc es pot detectar cap influència en la primera versió d’Espriu perquè la de Bertolt Brecht és posterior, es publicà el 1947 i s’estrena a Zuric el 1948. Brecht situa l’acció al Berlín de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, de manera que la coincidència entra la idea d’Espriu i la de Brecht és evident. Però si tenim en compte que Brecht és un dels autors que importa l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual com a nou model per a la renovació teatral de l’escena catalana, i que quan Espriu revisa el text, el 1963, sí que té a l’abast l’obra de l’autor alemany, i sí que podria considerar-se alguna influència de l’Antígona de l’obra de Brecht en la d’Espriu, sobretot perquè els canvis realitzats per aquest últim imprimeixen a l’obra una certa modernitat que no tenia el text inicial. Amb tot, té el seu segell original i la concepció pessimista del món és el que pesa en la seva obra.

 

 

L’Antígona d’Espriu

Trets generals de l’obra d’Espriu

  • Tenaç reconstrucció d’un món perdut, d’un paradís perdut
  • Tancament en un exili interior, refugi de la realitat hostil
  • Cosmovisió aplicable a la comprensió del món real
  • To elegíac, seriós, sever, reflexió sobre la mort
  • To poètic civil
  • Solitud, fracàs de la vida
  • La dona, símbol de l’ambigüitat de la condició humana, del caràcter tràgic de l’existència

Temes a Antígona

  • La desobediència de la llei del dictador i l’acatament de la llei superior per pietat: la llei dels homes versus la llei dels déus
  • El manteniment dels principis ètics davantde qualsevol conjuntura adversa, encara que la mort sigui el destí tràgic de l’existència
  • El tirà, dominat per l’ambició de poder, provoca el combat entre germans
  • L’al·legoria política
  • La resistència cultural
  • La contraposició visió/ceguesa
  • El valor del record
  • La fortalesa davant la mort

Personatges

Antígona

  • D’elevada moralitat i noblesa
  • Donzella greu, hieràtica
  • És empesa per la llei de la sang
  • Pietosa amb els morts
  • Heroïna tràgica
  • Obstinada, decidida
  • Desitja ser cega, com el seu pare, per no veure la desgràcia

Eumolp

  • El marginat, l’esclau geperut
  • Noble com Antígona, li fa costat; és rebutjat, com ella
  • Incòmode al poder
  • Té un llenguatge cru, morbós
  • Representa Espriu mateix

Ismene

  • Germana d’Antígona
  • Representa la indecisió i l’oblit: no vol recordar el pare, que l’horroritza
  • Té por, es guia per la llei del tirà
  • És un ésser buit, sense memòria, mort

Eurídice

  • Muller de Creont
  • Té dues criades i és l’equilibri entre ambdues
  • No té el sentit tràgic de la versió de Sòfocles, no tem els déus

Euriganeia

  • Criada d’Eurídice
  • Representa la fatalitat, el pessimisme (ha perdut els fills a la guerra)

Astimedusa

  • Criada d’Eurídice
  • Representa l’optimisme, la incredulitat envers els auguris de Tirèsias

Etèocles

  • Germà d’Antígona
  • És usat per Creont, el seu oncle, per enfrontar-se a Polinices, el seu germà (guerra fratricida)
  • Encegat pel poder, mor víctima de la seva pròpia ceguesa i de l’astúcia de Creont

Creont

  • Germà de Iocasta
  • Pretén el govern de Tebes
  • Tirà, insegur, recelós, malfiat, cautelós, dubtós
  • Obès, no gens atractiu, ulls de mirada glaçadora
  • Simbolitza el dictador Franco: usurpa un govern de manera il·legal i s’autoproclama cabdill salvador de la pàtria

Tirèsias

  • Endeví cec
  • Té visió interior i vaticina el futur
  • És llum dels prínceps, de qui obté diners
  • Obeeix Creont

El Lúcid Conseller

  • Al marge del temps en què transcorre l’obra
  • Fa reflexions modernes
  • Llenguatge lacònic, categòric, irònic, distanciador
  • Nihilista
  • Diagnosi sarcàstica del futur, que s’augura monòton, uniforme, mediocre
  • La seva paraula no és consell sinó perill

La llengua, recursos i símbols

  • El llenguatge és contenció, austeritat, contingut. De lèxic precís, sense elements superflus.
  • Suggereix més que no diu. Text ple d’ironia, de símbols, de metonímies.
  • Frases lacòniques, precises.

Els símbols

  • La paraula: Antígona és dona, sap parlar, opina, i és condemnada per opinar, per actuar. Representa la veu humana. Les dones gregues resten a l’espera, patint per la sort de la ciutat, portadores del dolor de la humanitat, assumeixen les conseqüències del que fan els homes, sense poder intervenir ni opinar. Creont, en canvi, no té el do de la paraula (ho diu el Lúcid Conseller), la seva llei enfonsa Tebes, és injusta, és un atemptat contra l’ètica humana
  • La sang: el llinatge
  • Pluja: signe funest (tempesta); ocells, corbs (mal presagi)
  • Nit, foscor, fosca, ombra, tenebra / dia, sol, llum. La nit és la postració davant la dictadura. Quan Creont accedeix al poder el cel s’enfosqueix
  • Vista /ceguesa: l’invident clarivident. Les ombres, l’esguard, el mirall.
  • Aigua, font, riu, riba (locus amoenus) / aigües negres, riu tenyit de sang (catastrofisme)

Font: Apunts sobre “Antígona”, de Salvador Espriu

Activitats i comentaris de text

Exercici de selectivitat

Comenteu el fragment següent d’Antígona, de Salvador Espriu. Tingueu en compte, especialment, aquests aspectes (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):

a) Situeu el text i contextualitzeu-lo en l’argument de l’obra.

b) Expliqueu el valor i el sentit del sacrifici d’Antígona, i relacioneu-lo amb el context històric en què és escrita l’obra.

c) Expliqueu la funció i les característiques dels consellers de Creont.

EL LÚCID CONSELLER (Al seu amic.)

Em reservaré el que penso i et recomano que facis el mateix. Els altres ratificaran la condemna d’Antígona. CREONT (De nou als consellers.) Què aconselleu? Us exigeixo una clara resposta.

CONSELLER SEGON

Planyo Antígona i la seva sort, però no pots exceptuar ningú d’obeir les lleis.

CONSELLER QUART

Honora la voluntat dels caiguts per Tebes.

CONSELLER TERCER

No salvaràs aquesta dona.

CONSELLER PRIMER

No et pots sentir misericordiós amb qui atrau contra tu els partidaris de Polinices.

ANTÍGONA

(Amb una suprema dignitat.) Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A TIRÈSIAS.) Que les teves prediccions no s’acompleixin. (Als consellers, en general.) Calmeu el poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s’acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.

(ANTÍGONA calla i camina després, amb EUMOLP, enmig de guardes, cap al seu destí. CREONT encapçala la sortida de tots els personatges. Queden ressagats EL LÚCID CONSELLER i el seu amic.)

Conceptes que cal saber (orientacions per a les PAU)

  • El mite d’Antígona en l’antiguitat clàssica: l’Antígona de Sòfocles; Els set contra Tebes d’Èsquil.
  • Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh.
  • Antígona en el teatre català.
  • Les dues redaccions de l’Antígona d’Espriu.
  • Estructura i personatges principals.
  • La progressió dramàtica.
  • Característiques morals i polítiques de l’enfrontament entre Creont i Antígona.
  • Anàlisi i significació de la figura del Lúcid Conseller.
  • Dissolució del destí i responsabilitat.
  • La pietat i el perdó.
  • Significació d’Antígona en la postguerra espanyola.
  • L’aportació específica d’Espriu al mite d’Antígona.
  • Altres mites en el teatre d’Espriu: Esther i Fedra.

Dossier per repassar aquests conceptes bàsics (PDF)

Print Friendly, PDF & Email