Base lèxica del català

La llengua i l’escriptura de la civilització ibèrica

Fins el moment, la llengua ibèrica no ha estat encara desxifrada. Es pot llegir, es coneix el valor dels signes escrits però desconeixem el significat de les paraules. Aquesta dificultat ve motivada pel fet de no existir possibles llengües paral·leles.

Sembla que es va inventar a la zona de la Baixa Andalusia, a Tartessos, ja en el segle VI aC, des d’on es va anar estenent per tota l’àrea cultural ibèrica, és a dir, per tota la franja mediterrànea de la península i fins al sud de França.

El sistema d’escriptura ibèric consta de 28 signes, alfabètics i sil·làbics, i es podien escriure en els dos sentits, de dreta a esquerra o a l’inrevés. Aquests signes van copiar-se de l’alfabet fenici o del grec, encara que amb un valor fonètic diferent.

Antiga escriptura íbera

És comprensible que sent l’àrea ibèrica tan extensa es parlessin diferents dialectes, que podrien haver-se generat a partir dels substrats previs de cada zona i segons els contactes que establissin amb pobles d’altres llengües estrangeres: grecs, fenicis o indoeuropeus.

Les inscripcions del territori català pertanyen al dialecte llevantí, que s’escriu d’esquerra a dreta, al contrari dels dialectes més meridionals. Són textos no anteriors al segle IV aC, tot i que es degué inventar en el segle anterior a partir de l’alfabet grec, amb el qual existeix una gran similitud de signes. Aquestes inscripcions tan poden donar-se sobre metalls com ceràmica o pedra. Els textos més llargs són els incisos amb un punxó sobre làmines de plom.

El lèxic patrimonial


La base del lèxic català és el llatí parlat, dit també llatí vulgar. D’aquesta variant del llatí prové la majoria de mots que formen l’anomenat lèxic patrimonial o hereditari. No obstant això, mots provinents del llatí culte o escrit també han penetrat en un camp específic del vocabulari (eclesiàstic, jurídic, tècnic, administratiu…) amb una simple adaptació. En algun cas s’ha produït que mots llatins han donat al català un mot per la via patrimonial i un altre per la culta:

Dintre dels elements derivats del llatí també s’hi compten molts prefixos cultes.

Influència del grec

Molts mots presos de la llengua grega entren al català o directament (Roses, Empúries, etc.) o a través del llatí (aire, hora, pedra, marbe, oliva, espàrrec, perdiu, escorpí, pop, esponja, dofí, cranc, llàgrima, braç, estómac, etc.).

Però el grec ha estat la gran font de tecnicismes moderns no només en el català sinó en totes les d’influència occidental, anglès inclòs (matemàtica,
 meteorologia,
 geologia, telescopi, mecanografia, diagrama, cibernètica, cinema, etc.), sobretot en el camp de la medicina (peneumònia, otitis, higiene, farmàcia, termòmetre, òptica, quirúrgic, epidermis, afonia, etc.).

El grec també ens ha llegat alguns prefixos cultes.

Influència de llengües germàniques antigues


En plena evolució del llatí, penetren al català en formació mots de l’àmbit de la guerra (guerra, guàrdia, espia, treva, estrep, etc.), de l’àmbit domèstic (sabó, amanir, llesca, tap, sala, banc, rostir, bugada, jardí, etc.), de parts del cos (anca, esquena, melsa, etc.), adjectius (blanc, blau, bru, gris, fresc, ric, lleig, boig, etc.) i verbs (gratar, guarir, fornir, guanyar, etc.).

També van deixar noms de persona (Albert, Ricard, Berta, Alfred, Miró, Raimon, etc.) i de lloc (Gombreny, Fussimanya, La Geltrú, Gisclareny, etc.).

Influència de l’àrab


 La dominació àrab a Catalunya va ser desigual.

Mentre a la Catalunya Vella a penes durà alguns anys, a la Catalunya Nova els sarraïns dominaren durant generacions.

Al País Valencià hi hagué moriscos fins al segle XVII, quan foren expulsats.

Per tant, en alguns llocs el català convisqué amb l’àrab des de pocs anys fins a vuit segles i deixà aquestes empremtes:

• construcció: rajola, safareig, magatzem, racó, alcova, barri…

• administració: alcalde, raval, agutzil…
• objectes domèstics: gerro, safata, setrill, tassa, catifa, matalàs, sofà, arracada, barnús, jupa, alicates…

• agricultura i menjar: cotó, arròs, cafè, carxofa, garrofa, síndria, albercoc, safrà, albergínia, llimona, taronja, xarop, escabetx, fideus…
• comerç: tarifa, albarà, tanda, duana, arrova, quirat…
• meteorologia: ratxa, xaloc, llebeig, garbí…

• química: alcohol, sucre, quitrà, aiguanaf, alambí, talc…
• lèxic militar: almirall, almogàver, genet, alcàsser, ronda, màscara…
• matemàtica: zero, xifra, aritmètica, àlgebra…

Els gal·licismes


 Durant l’Edat Mitjana hi ha una primera onada de penetració de gal·licismes al català, sobretot de paraules relacionades al vocabulari guerrer, cavalleresc, cortesà i feudal (arnès,
llinatge, peatge, pavelló, botí, estendard, dard, fletxa, malla, joia…); al segles XIX i XX arriben mots de camp molt diversos (pantalons, etiqueta, moda, brusa, jaqué, finança, aval, burocràcia, conserge, piquet, gillotina, intriga, barricada, hissar, cadet, brigada, dutxa, cremallera, flam, xampinyó, beixamel, bombó, conyac, entrecot, menú, xofer, xalet, xef, lampista…).
 

Els italianismes

Entren de l’italià sobretot mots dels camps de la música i de l’espectacle: tercet, arlequí, comediant, duo, contralt, soprano, tenor, batuta, concert, violí, carnaval, pallasso, saltimbanqui, piano, partitura, capritx, casino, confeti…
També d’altres camps: pantà, bergantí, regata, anxova, golf, caputxa, macarró, balanç, saldo, gruta, estrafolari…

Els anglicismes


 La llengua anglesa és la principal exportadora de mots a totes les llengües del món. El català també és permeable a aquesta influència:

• prenent mots sense adaptar: bacon, boy scout, jeep, striptease, self-service…
• adaptant-los mínimament: bistec, boicot, estrès, bumerang, derbi, còctel, gol, jòquer, ianqui, xutar, túnel, rècord…
• i dotant els mots catalans de nous significats que no posseïen: càmping (lloc d’acampada), apartament (pis petit), congestió (referit al trànsit), creuer (viatge en vaixell), estudi (lloc de treball), extra (comparsa en cinema), model (maniquí viu), serial (novel·la radiofònica i televisiva)…

Hi ha molts camps on l’anglès té un domini abassegador en la incorporació de nous mots: economia, ciència, electrònica, electroacústica, informàtica, esport…

Els castellanismes


Per raons de veïnatge i de supremacia cultural el castellà ha tingut molta influència damunt el català. A partir dels segles XVI i XVII comença el transvassament de mots castellans al català:

• admesos al diccionari: bàndol, casar, coix, fondo, boda, amor, preguntar, quedar, senzill, queixar-se, alabar, llàstima, resar, cotxe, pis, booatxo, burro, enfadar-se, totxo, curandero, gandul…
• no admesos però arrelats: acera, afició, alfombra, apuro, barco, cadera, caldo, carinyo, cuidar, despedir, disfrutar, embustaro, entregar, enxufar, gasto, guapo, llaga, mimar, monyo, polvos, puro, quarto, tio, tonto, trajo, xispa, xupar… Tenen fàcil substitució amb un domini normal de la llengua.
• d’introducció recent, difícils de substituir sense un bon domini de l’idioma: botiquí, bursàtil, despegar, despotricar, enterar, enterar, immediacions, medir, melena, parrillada, peató, rentable, resto, robo, silló, tamany, tatxat, valla…