Josep Maria Benet i Jornet és un dramaturg “fabricant de somnis”.
Va escriure obres de teatre per als més joves, algunes de les quals van ser publicades a la revista Cavall Fort. Al principi de 1970, li van demanar que escrivís unes peces molt curtes i que fossin fàcils d’interpretar a les escoles. Així van néixer El planeta dels homes de marbre, El salvatge Mustafà, El robí del temple indi, Tampoc els pells roges no són de fiar, La festa de l’olla, Pirates a la mar salada, L’os polar, i El lluç i el peix espasa.
L’os polar (text)
A la meva neboda Imma
El pol nord. Tot és blanc. Roc està pescant amb la canya perdent-se per un forat del gel. La seva dona, al costat, desfà el farcell amb el dinar.
ROQUETA.- I quin dia més bonic per a sortir d’excursió! Ho he mirat i estem a 30 graus sota zero. Feia temps que no teníem un estiu calorós.
ROC.- No xerris que m’espantaràs els peixos. Què hi ha per dinar?
ROQUETA.- Carn de foca i aquesta cosa estranya i groga que t’ha enviat el teu amic dels tròpics.
ROC.- Plàtan?
ROQUETA.- El plàtan. Únicament de veure’l em venen vòmits. Vols dir que no et reprendrà?
ROC.- El meu amic em deia que a la seva terra tothom en menja. I després que ha tingut la gentilesa d’enviar-me’n un, no voldràs que jo…
( Entren precipitadament Pratgebrat, cap de tribu, i la parella formada per Karlot i Dolça.)
PRATGEBRAT.- Què feu aquí? Que us heu tornat bojos? No sabeu que ronda per les rodalies un os ferotge?
KARLOT.- Ferotge és poc! Jo, el millor caçador de la tribu, he anat a buscar-lo…
DOLÇ.- El meu heroi!
KARLOT.- I m’ha calgut fugir cames ajudeu-me!
ROQUETA.- Ai, la mare!
PRATGEBRAT.- Una pèrdua terrible! S’ha menjat vint guerrers! De viu en viu!
DOLÇA.- Però no pas el meu Karlot, l’home més fort dels Pols!
PRATGEBRAT.- Vinga, aneu-vos-en, mestre, hi sou a temps!
ROQUETA.- De pressa, de pressa, Roc! (Ha plegat els trastets.)
ROC.- (Sense moure’s.) Ho sento. Però a mi, el dia ningú no me l’espatlla. He vingut a pescar i pescaré. Roqueta, si vols anar-te’n, vés-ten, però el meu dinar no el toquis.
ROQUETA.- Què dius!
KARLOT.- Que t’has tornat ximple?
ROC.- I no crideu que m’espanteu la pesca! Vinga, deixeu-me tranquil.
ROQUETA.- Tu em vols fer quedar viuda, ingrat!
DOLÇA.- Pitjor per ell. Si se’t mor, mira de trobar-ne un de millor, un com el meu Karlot.
PRATGEBRAT.- No hi ha temps per perdre! Anem, nosaltres!
ROQUETA.- ( Que és mig arrossegada, ja que dubta a marxar.) Marit meu!
ROC.- Vols no cridar i acompanyar aquests senyors?
(Excepte Roc, tots se’n van. Roqueta amb gestos desesperats; Dolça, posant els ulls en blanc davant de cada gest viril del guerrer Karlot; Pratgebrat, repartint ordres atrafegades. Roc resta sol i sospira , content.)
ROC.- Ah, que bé! Quina pau, quina tranquil·litat! Ja era hora, caram! Un os, a veure qui s’ho empassa, això de l’os. Fa anys que no se n’acosta cap, per aquí. ( Entra l’os. Com més enorme i més terrorífic, millor. És blanc, però té els ulls vermells que sembla que llencin guspires. L’os veu Roc i fa un esgarrifós bramul de satisfacció pel banquet que l’espera. Roc, en sentir-ho, sense deixar de pescar es tomba per veure què passa, però encerta a mirar pel cantó on l’os no hi és.) Encara no te n’has anat, Roqueta? Ah, no hi ha ningú. M’havia semblat la veu de la meva dona. Deu ser el vent. (Continua pescant. L’os se li acosta a poc a poc, amenaçador; potser li cau la bava per anticipat.) Han picat! (Roc aixeca la canya, amb un peix a l’extrem, peix que queda davant els morros de l’os, el qual decideix endrapar aquest aperitiu. Però quan obre la boca, Roc aparta la canya, desenganxa el peix i el deixa en un cantó; després, torna a llençar la canya a l’aigua. L’ós va a buscar el peix i ara sí que se’l pot cruspir. Aleshores torna acostar-se a Roc, amb intencions assassines. Quan es disposa a mossegar-lo, Roc, amb una exclamació, torna a estirar la canya amb un altre peix. Es repetirà la mateixa acció: Roc, sense adonar-se’n, passa el peix davant de l’os, el qual, enllaminit, vol prendre’l. Roc desenganxa el peix abans no pugui fer-ho, sense advertir mai el que passa, i el deposita a terra; aleshores és quan l’os se’l pot empassar. Roc dona per acabada la jornada.) Bé, prou per avui. No em puc queixar, he tingut sort. I ara, a dinar. (Treu el dinar i el primer que se li ofereix a la vista és el plàtan.) Mira, el plàtan que m’han enviat. Quan es deu menjar, abans o després de la carn? Suposo que abans.
(Pela el plàtan mentre l’os se li torna a acostar.) El meu amic deia a la carta que la part de dins és la que es menja. Per a què deu servir el de fora? (Es referia a la pela. Comença a menjar.) No està malament, té un gust fadet, però mira. Sóc un caçador de primera. Almenys aquests peixos deuen pesar… (Mira i no veu els peixos.) Els meus peixos! Qui m’ha pres els meus peixos? (Aleshores veu l’os. Roc perd la seva sang freda; fa un crit, un bot i fuig perseguit per la fera. L’escena queda sola. Tornen a entrar Pratgebrat, Karlot i Dolça, acompanyant Roqueta.)
ROQUETA.- No. No poden deixar aquí solet el meu Roc! Salveu-lo, obligueu-lo a seguir-vos!
PRATGEBRAT.- Em penso que ja no hi som a temps.
ROC.- Roc, on ets? No em facis patir, on ets?
KARLOT.- Dimoni, aquí hi ha petjades d’os! Per aquí ha passat l’os!
DOLÇA.- Eh, quina vista que té el meu Karlot?
PRATGEBRAT.- Ho sents, Roqueta? Ha passat l’os. Ja no tens home.
ROQUETA.- (Esclata en plors.) Pobre de miii! Què faré, ara, soleta?
Roc, veu de.- Ep, ajudeu-me, que no puc arrossegar-lo, tot sol!
KARLOT.- Qui parla?
ROQUETA.- És la seva veu! És l’esperit del meu home que torna! (Mirant al buit.) Digues, Roc, parla amb la teva dona!
ROC.- (Entrant.) Que no et quedis aquí encantada i em vinguis a ajudar. (Està efectivament molt enfeinat, arrossegant, per la cua, el pobre os, que ha passat a millor vida.)
DOLÇA.- És l’os! I és mort! Oh, quin heroi! Karlot, no t’hi pots ni comparar; al seu costat quedes a l’alçada del betum.
KARLOT.- Ets un valent, Roc! Ets un mestre dels valents!
PRATGEBRAT.- Increïble! Et faré imposar la gran medalla del mèrit polar!
ROQUETA.- Però, com t’ho has fet?
ROC.- Doncs jo corria…, l’os em venia al darrere estalonant-me…, la pela del plàtan que duia a la mà m’ha caigut a terra…l’os hi ha relliscat… Malaguanyat os; catacroc, trompada i al pot. El plàtan és un gran invent tropical. Per què em mireu així? Heu quedat molt callats. Ja no sóc un heroi? Ja no mereixo la medalla del mèrit? Doncs millor, que l’enrenou no m’agrada i tinc feina a casa.
ROQUETA.- I ben mirat, Dolça…, si tots els herois tenen la cara de foca del teu Karlot, ja te’ls pots confitar: em quedo amb el meu Roc!
FI
