El peix Nicolau

El peix Nicolau

En Nicolau era un noi que vivia en un poblet de pescadors, molt a la vora del mar. Des de ben petit li agradava anar a la platja i jugar amb les onades, fer castells de sorra, collir petxines i pedres petites de tots colors. Les pedres que més li agradaven, però, eren les de cristall verd, perquè deia que eren trossos d’un palau submergit a les profunditats marines. A casa seva tenia una capseta plena d’aquestes pedretes de totes mides; les mirava i remirava tot posant-les a contrallum per veure’n l’interior.

Aquell noiet va aprendre a nedar molt aviat i tothom quedava meravellat de com travessava les onades i es capbussava amb una facilitat sorprenent. Coneixia els peixos que es troben a poca fondària, com les orades o els llobarros, i havia vist bancs d’anxoves que haurien fet content qualsevol peixater del poble.

En Nicolau es passava tantes hores a l’aigua que li quedaven els ulls ben vermells de la salabror i els dits ben arrugats. Sovint la seva mare l’havia de cridar o anar a buscar perquè anés a menjar.

–Aquest noi no pensa ni en el menjar ni en res més que no sigui l’aigua –deia el pare, tot esperant que arribés per dinar.

–Ja seria hora que m’ajudés una mica a casa –va dir la mare–. Podria anar a comprar o parar taula.

Però el noi, tan bon punt sortia el sol, s’afanyava a esmorzar i sortia com una fletxa cap a la platja, i no tornava fins a l’hora de dinar. I a la tarda hi tornava, fins que gairebé el sol es ponia. Els seus companys d’immersió, el mero rabassut i el llobarro tafaner, ja l’esperaven de bon matí. Amb aquests dos guies va conèixer pam a pam totes les profunditats de les platges properes: els forats i els túnels sota les roques, les coves fosques sense vida animal i les coves on es trobaven els coralls vermells, les esponges i les estrelles de mar de totes mides. I també va descobrir racons amagats on hi havia pedres de cristall verd, que tant li agradaven.

Un dia, la seva mare, cansada d’avisar-lo tant i de veure’l arribar amb aquells ulls tan vermells i els dits tan arrugats, li va dir:

–Tanta aigua, tanta aigua, et convertiràs en un peix!

Quan va acabar de dir aquestes paraules, es va sentir l’espetec d’un tro que va fer tremolar tota la casa.

L’endemà al matí, en Nicolau va veure que els dits dels peus se li havien afinat i aplanat, però no va dir res a ningú. Al migdia, abans d’anar a dinar, es va adonar que tenia una filera d’escates a les cames. Primer es va pensar que se li havien clavat mentre nedava enmig d’un banc de sorells i sardines, però quan va voler treure-se-les, no va poder. Els dits dels peus s’anaven ajuntant i prenien la forma d’aletes. El cert és que, des que va començar a experimentar aquells petits canvis, nedava millor que mai i aguantava més hores sota l’aigua.

Un matí, quan va anar a llevar-se, les cames li havien desaparegut i s’havien convertit en una immensa cua de peix amb escates de color plata, semblants a les dels llobarros.

–Estic somiant? –es va preguntar tot sorprès en Nicolau.

No somiava, no. Estès al llit, no podia aixecar-se. Els seus pares, en veure aquella desgràcia, es van desesperar.

–Tant de bo no hagués dit aquelles paraules –es deia la mare, amb la pena de veure el fill mig peix.

En Nicolau, cada dia que passava, estava més trist. Enyorava el mar, les onades, capbussar-se entre els sorells i les sardines i amagar-se a les coves amb el mero rabassut i el llobarro tafaner. Amb els dies, el noi anava empal·lidint i la cua de peix se li feia més feixuga.

El seu pare va muntar una banyera per tenir-lo en remull i la va posar al costat de la finestra, perquè el noi pogués veure i sentir el mar.

Una nit en què el cel estava cobert totalment de núvols, en Nicolau, que no podia dormir, mirava per la finestra i li va semblar veure la lluna reflectida a l’aigua.

–Com pot ser la lluna, si està tapada pels núvols? –es va preguntar–. Si pogués tornar a l’aigua… –deia tot sospirant.

Els seus pares, que van sentir el desig del seu fill, van decidir que de bon matí el portarien al mar i l’anirien a recollir cap al tard.

I així va ser com en Nicolau, davant la mirada curiosa dels vilatans, es va capbussar entre les ones amb la seva grossa i pesant cua de peix. Va nedar i nedar per tots els racons enyorats, amb el mero rabassut i el llobarro tafaner, que el miraven contents que fos la meitat com ells.

Quan va fosquejar, va poder descobrir el misteri de la lluna. Es tractava del peix lluna, que s’havia acostat a la platja per menjar-se uns calamars. El peix lluna és ben pla i, quan sura de costat a la superfície de l’aigua, sembla talment el reflex de la lluna. Mentre mirava el curiós peix, va sortir de dins d’una cova un núvol vermellós de gambes petites.

–El mar és ple de meravelles que vull conèixer –es va dir ben convençut, tot mirant l’estrany peix lluna i el núvol de gambes que fugia cap a la foscor de la mar.

L’endemà, el noi va fer saber als seus pares que volia conèixer tots els prodigis de la mar. Era la il·lusió de la seva vida. Tota la gent del poble el van anar a acomiadar a la platja.

–No patiu per mi –deia el peix Nicolau, més feliç que mai, mentre anava saltant per sobre les ones.

Els seus companys d’immersió, el mero i el llobarro, el van acompanyar fins a mar endins, on el noi peix va desaparèixer per començar una nova vida.

I neda que nedaràs, el peix Nicolau, amb la seva cua grossa, va recórrer els mars i els oceans de tot el món. Va veure totes les espècies de peixos conegudes i per conèixer, va nedar al costat de les balenes més grosses i dels temuts taurons. Va suportar les tempestes més ferotges dels grans oceans i les mànegues marines més violentes. Coneixia tots els racons del mar, millor que cap mariner expert. Vivia en coves i grutes i mai no deixava de recollir pedres de cristall verd, que mirava i remirava a contrallum per veure’n l’interior.

Però hi havia una platja que li quedava per conèixer, era la més profunda i perillosa del món; n’havia sentit a parlar als mariners d’alguns vaixells. Amb la seva habilitat per nedar i com a bon coneixedor de la mar que era, ben aviat va trobar la platja misteriosa. En aquest indret, li van dir uns pescadors que va trobar, hi havia un xuclador que engolia tot aquell que s’hi acostés, i desapareixia per sempre més. Els tripulants del vaixell l’avisaren que no s’hi endinsés, però la curiositat del peix Nicolau era tan gran, que va dir als pescadors:

–Si no surto d’aquí a tres dies, voldrà dir que he mort. Qui no s’arrisca no pisca, oi?

I es va llançar al xuclador de la platja.

Els mariners van esperar, esperar i esperar, però el peix Nicolau no va sortir. Si va arribar a sobreviure o no, ningú no ho sap del cert.

Alguns mariners diuen que pel març se’l pot veure, i saluda els viatgers dels vaixells. Fins i tot hi ha gent que assegura que, quan la mar és encalmada, surt per explicar les meravelles del fons marí.

Altres mariners afegeixen que a la persona que vegi el peix Nicolau i miri directament els seus ulls se li tornaran els cabells blancs. El cert és que alguns pescadors temen trobar-se’l, perquè convoca tempestes que fan perillar els seus vaixells i han de tornar a port sense haver pescat res.

Sigui com sigui, els anys passen per a tothom, però no passen per a l’espectacular peix Nicolau, que, de ben segur, segueix nedant per aquests mars del nostre planeta. Potser viu en un palau fet de pedres de cristall de color verd, com a ell li agraden. Qui sap si algun dia el podrem veure. Ja ho sabeu, quan viatgeu en algun vaixell, estigueu alerta.

I conte acabat,
conte remullat.

SÍLVIA CABALLERIA i M. CARME CODINA:
Contes catalans retrobats (text adaptat)

Anàlisi literària

Expressió oral

1.16.  En grups de tres, cerqueu informació sobre metamorfosis d’éssers mitològics i feu-ne una exposició a classe a partir d’obres d’art que les reprodueixin. Us recomanem alguns mites de la cultura grecollatina: Filemon i Baucis, que els déus transformen en arbres; el rei Mides, que obté la facultat de transformar allò que toca en or; Narcís, que s’enamora de la seva pròpia imatge i s’ofega al riu, on surt una flor meravellosa; Dafne, que es transforma en llorer; Zeus, que es converteix en cigne per seduir Leda o bé en toro per seduir Europa, etc.

Creació literària

1.17.  El protagonista d’«El peix Nicolau» sofreix una metamorfosi i es converteix en peix. Escriu un relat en què el protagonista es transformi en un animal o en un objecte a causa del seu comportament.