Text argumentatiu

TESI: Hi ha poques balenes i cal protegir-les.

ARGUMENT: Durant anys hi ha hagut una pesca desmesurada; si es continua Aixa, en poc temps es poden extingir.

TESI: Obligació de dur un mòbil quan se circula en cotxe.

ARGUMENT: És l’única manera d’avisar ràpidament la grua, la policia i, si cal, l’ambulància en cas d’accident.

TESI: La festa de Nadal s’ha de celebrar en família.

ARGUMENT: Així s’ha fet des d’antic, així es fa avui a la majoria de cases i així s’ha de continuar fent.

TESI: Els joves tenen més habilitat que les persones grans.

ARGUMENT: En un estudi recent, el doctor Puig i Queralt demostra que els joves tenen més habilitat en l’ús de les noves tecnologies.

TESI: No es pot anar pel món dient mentides.

ARGUMENT: A la curta o a la llarga et passarà com a aquell pastor que enganyava la gent del poble cridant: “Que ve el llop, que ve el llop!” El dia que va venir el llop de veritat, ningú li va fer cas.

TESI: Convé visitar els avis més sovint.

ARGUMENT: És la millor manera de fer-los contents i de mantenir viu l’afecte familiar.

Que el mestre tingui rang legal d’autoritat per evitar que rebi agressions em sembla tan lògic que ho aplaudeixo i no hi dedicaré ni una línia més. Violència a banda, la pèrdua de respecte cap al mestre està massa estesa, i els pares en som culpables.

Els nens han d’anar a escola entenent la diferència entre sí i no i assumint que algú decideix quan es parla i quan es calla, i que aquest és el mestre. L’autoritat no se l’ha de guanyar sent boníssim (els brillants sempre ho aconsegueixen) sinó que té a veure amb el càrrec. Al mestre mediocre també se l’ha de respectar, la seva feina ho porta implícit. 

No entro en detalls com ara si els alumnes s’han d’aixecar o els mestres han de tenir pedestal: no ens posarem d’acord i sempre n’hi haurà que reclamaran més autoritat fins a tornar al blanc i negre. M’avorreix el debat sobre el pedestal físic i m’entusiasma posar en un pedestal simbòlic la feina que la societat delega als mestres.

M’indigna sentir pares criticant els mestres davant dels nens amb una imprudència del tot temerària, perquè dir als teus fills que l’adult que els educa no mereix respecte és assenyalar-li el camí d’ignorar també el que li diguis tu. I el missatge per al nen és diabòlic: et deixo tot el sant dia amb un de qui no em refio gens, però tu ni cas, i si no et tracta bé ja aniré a protestar.

Siusplau, corregim aquesta irresponsabilitat tan gran que fa vergonya. 

Carles Capdevila

Tesi

Conclusió

Arguments

Exemple o concreció de l’argument

Dos Negroni

Capar un gat, millor que matar un toro?

He escoltat, aquests dies, els arguments de les persones contràries a les curses de braus, i he entès i compartit els raonaments que m’han fet. El toro pateix. No es pot negar. La qüestió em recorda una mica algunes actituds feministes contemporànies. Es considera sexista (amb raó) que les dones no poguessin entrar al Cercle del Liceu, però es troba normal que el príncep Felip, pel fet de ser home, passi per davant de la infanta Helena en la línia de successió. De la mateixa manera, es considera tortura matar braus (amb raó) però no es consideren tortura les barrabassades que fem a altres bèsties. 

Deixem de banda els animals que ens mengem. Deixem de banda la terrible agonia dels llobarros a la peixateria i la terrible agonia dels cargols rostits de viu en viu a la llauna. Ens els mengem. D’acord.

Però aturem-nos en altres pràctiques esportives, com la pesca sense mort. Dissabte era a Vic i un senyor que l’exercia m’explicava que alguns dels peixos que treu de l’aigua ja els coneix. Deu ser molt fotut empassar-te un ham i quedar-te sense oxigen diversos cops al dia. 

Conec diversos animalistes contraris als toros que tenen gats capats. Els estimen molt, però els han extirpat els testicles perquè no tinguin desitjos sexuals. Això no es fa ni amb els violadors humans. Ho dic des de la innocència: no és tan miserable com matar toros, això? 

És cert que hi ha animalistes que no tenen gats, sinó gates. (Tot sovint escriuen articles poètics sobre elles.) A les gates, el que els fan és privar-les de qualsevol satisfacció sexual i, de vegades, del dret a la reproducció. Algun cop les creuen amb el gat d’algun amic, però, quan pareixen, els prenen els fills i els regalen o els maten. Si m’ho miro amb ulls humans (així ens mirem els toros), preferiria morir a banderillades que no pas que em prenguessin la cria.

Empar Moliner

Tesi

Conclusió

Arguments

El nombre dels qui s’entenen

“Parlant la gent s’entén”, diuen. Jo crec que, en general, la gent s’entén molt poc. Ara bé: l’única manera possible d’entendre’s és parlant. Només que això de “parlar”—de parlar per entendre el proïsme i per fer-se entendre per ell—no és cosa que es produeixi sempre en condicions mitjanament favorables. Si fem un recompte i una estimació de les paraules que al cap del dia encreuem amb la gent del nostre entorn, i n’analitzem l’abast i l’eficàcia, comprovarem que a penes ens han servit per a res. En realitat, sí, ens han servit per a molt: per a donar un ordre o un encàrrec, per a referir un acudit o una notícia, per a precisar un negoci o una nimietat familiar, i d’altres operacions de tràmit social, que, certament, constitueixen la part més voluminosa i urgent de la nostra vida pràctica. Però, ben mirat, tot això és encara “anterior” al propòsit i a la necessitat d’”entendre’ns”: d’entendre’ns els uns als altres, i d’entendre pelgats els problemes i les esperances que tinguem en comú. Parlar d’això últim és “conversar”. Et terme “conversa, en efecte, sol admetre aquesta accepció lleument restringida: es tracta d’una forma de “parlar-nos”, no massa mediatitzada per la pressa, i amb temes que, fins i tot partint del més trivialment anecdòtic, apunten a qüestions més vastes o penetrants. I la veritat és que no resulta freqüent de trobar enlloc massa “conversadors” de bona pasta. Hi ha un “art de conversa” que pocs poseeixen o aprenen. No és la mateixa cosa garlar que conversar, i tan abundants com els garlaires són d’escassos els conversadors.

Joan Fuster. L’home, mesura de totes les coses.

Si fos avi…

Se’m pregunta què faria jo si fos avi i tingués néts; si acceptaria o no el compromís de tenir-ne cura mentre els meus fills fossin a la feina. En un primer moment penso que m’hi negaria, si no fos un cas d’evident necessitat, és clar. Estic convençut que quan arribi la jubilació voldré gaudir intensament del temps lliure, ja que ara mai no ho puc fer. Em veuré amb el dret de disposar dels diners de la pensió per veure món i viatjar, encara que sigui amb sortides organitzades i gregàries. Per això crec sovint que em vindrà a contrapel la proposta d’encarregar-me de portar la néta a escola al matí, recollir-la a migdia per donar-li el dinar…

Però en un altre moment ho veig tot d’una altra manera, perquè considero que el contacte amb els nens, els meus néts, em rejovenirà: no tindré temps de pensar en els petits mals crònics que em rondaran ni de deixar-me endur per la mandra i el tedi, camins que porten inexorablement a la immobilitat i al mal humor. M’obligaran, com he dit, a ser jove.

Per tant, no puc dir-vos ara què faré aleshores. L’únic que avui tinc clar és que no s’han de jutjar ni els avis que ocupen tot el temps possible a gratificar-se, ni els que el destinen pràcticament tot a alleugerir la càrrega de paternitat dels seus fills.

Teleporqueria

Ara que la condemna i abominació de la teleporqueria, la “telegasòfia” o com en vulgueu dir ja ha arribat als estratosfèrics nivells del president del govern espanyol, fóra del tot inútil insistir en els motius pels quals molta gent menysprea una mena d’espectacle que, tanmateix, té unes quotes d’audiència sòlides i constants.

La qüestió prioritària, però, és saber per què ens agrada la teleporqueria, i escric ens perquè encara que ni aquest cronista ni molts dels lectors d’aquestes cròniques no som marcians, tampoc vivim a Venus. Tinc la sensació que la cosa va per allò que “els rics i famosos també en tenen, de misèries”: potser a un nombre important de ciutadans i ciutadanes els agrada comprovar que el món de la fama prefabricada pot ser tan caspós, trivial i buit com la més anodina de les existències. I heus ací la trampa: la vida real, quotidiana, és molt més apassionant, rica, diversa, dramàtica, romàntica i a voltes molt més escruixidorament tràgica que les intimitats falsament escandaloses d’alguna starlette de via estreta o els rampells d’algun pijo malcriat de cinquanta tacos.

Com que ni visc a Venus ni em puc permetre gaires ingenuïtats, no crec que la teleporqueria desaparegui sola ni que la seva bonança depengui d’una única instància de poder. Potser la manera de no deixar-se entabanar consisteix senzillament a anar per la vida amb els ulls oberts, però això demana temps i tal vegada hi ha gent que, ras i curt, no en té ganes. I mentrestant, com diu la dita, els uns pels altres, la teleporqueria sense recollir.

Extret i adaptat de J.J. Navarro Arisa, Avui, 3/06/03

2. Llegeix aquests textos, fes atenció a la forma com es presenta qui els diu i respon les preguntes que hi ha a continuació.

Text 1
No ens deixem entabanar: no ens podem creure que contractar una hipoteca o signar un préstec sigui el que hem de fer necessàriament per obtenir un producte. Tots sabem que si tenim els diners trinco-trinco per pagar-lo no haurem de preocupar-nos d’interessos ni terminis.

Text 2
No hi ha dubte que sempre serà més avantatjós pagar al comptat un producte o servei que fer-ho mitjançant un préstec o una hipoteca. El comprador, mentre estalvia diners, recull interessos, i quan fa el pagament s’estalvia els del préstec. Préstecs i hipoteques haurien de ser, doncs, una excepció, no una norma.

Text 3
En aquest tema, jo ho tinc clar: primerament calculo què puc necessitar, després passo un temps estalviant-ho i finalment pago el producte o contracto el servei. Tots els interessos van a favor meu. Només admeto subscriure un deute amb els bancs quan allò que vull és molt important i no tinc cap altre camí que el préstec.

a) En quin text l’emissor es fa protagonista?
b) En quin text l’emissor s’inclou en un grup més ampli?
c) En quin text l’emissor no es fa present?
d) En quin text els verbs es conjuguen en primera persona singular?
e) En quin text els verbs es conjuguen en tercera persona singular?
f) En quin text els verbs es conjuguen en primera persona plural?

1. Els pisos excessivament petits afavoreixen els conflictes familiars.
2. La dedicació a un esport de competició és un perill per a la salut.
3. El descans diari és una font de bon humor.

• Són útils els càstics? 
• Música moderna o música clàssica? 
• Es perdrà el català? 
• La prohibició de fumar en espais públics. 
• Homes i dones: iguals o diferents? 
• Cal explicar-ho tot als pares? 
• Millor amics que enamorats. 
• Els professors, aquests éssers estranys. 
• Les vacances, amb els pares o amb la colla? 
• En el temps lliure, discoteca o esport? 
• Infermeria, una carrera de dones? 
• Els polítics són uns inútils? 
• Cal tancar les fronteres a la immigració? 
• Són necessaris els ordinadors a les escoles? 
• Català o espanyol? 
• Vigilem prou el medi ambient? 
• Té sentit el reciclatge? 
• Tenim poc temps lliure. 
• Estudiar: un dret o un deure? 
• La teleporqueria: a favor o en contra?