Vida i obra
Trobador, fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillem. El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc (III) de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte Ramon II de Castellbò, i refugiar-se a Occitània, on es relacionà amb el trobador Bertran de Born, amb qui l’uní una cordial amistat, i freqüentà la cort de Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània. Una altra vegada a Catalunya el 1185, formà part del seguici d’Alfons I, però cinc anys després, desavingut amb el seu sobirà, cercà la protecció d’Alfons VIII de Castella, a la cort del qual es traslladà acompanyat del trobador Aimeric de Peguilhan. A partir de llavors milità en les revoltes armades dels vescomtes de Castellbò i de Cabrera contra la corona i la mitra d’Urgell. Sembla que morí “fadrí i sense descendència” assassinat per un peó o soldat de peu.
Hom conserva 31 poesies autèntiques seves, d’estrofisme ric i original, a vegades imitat per trobadors contemporanis i posteriors, escrites en un occità prou correcte que, en algunes composicions de caràcter popularitzant, deixa entreveure solucions i formes catalanes. Bé que conreà la poesia amorosa dins els més estrictes cànons de l’amor feudal i que atenyé uns certs graus de delicadesa (com en l’epístola en vers en resposta a un anònim) i d’elegant desimboltura (la famosa tençó fingida amb l’Arondeta), la part de la seva obra més reeixida i en la qual apareix el robador personal és la dedicada a atacar, bescantar i insultar els seus enemics, adés amb sornegueria i hàbils fiblades ridiculitzants, adés amb una ira no continguda.
Entre el 1170 i el 1175 féu nombrosos sirventesos, en els quals s’expressa amb inaudita cruesa i sense cap mena d’eufemisme contra enlairades personalitats: el seu veí Pere de Berga, el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens, Ponç de Mataplana, al llinatge del qual era vinculat per certs lligams feudals, Ramon Folc de Cardona ,assassinat per ell, els magnats Guillem de Claramunt i Guerau de Jorba i fins i tot Alfons I, que sembla que el cità a judici. Aquest llenguatge directe i obscè és més abundós en les poesies destinades a denigrar el bisbe d’Urgell, on hom adverteix un odi profundament sentit. A la indignació afegeix a vegades el sarcasme, com en el retrat que en diverses poesies fa de Ponç de Mataplana, del qual destaca tant el repugnant aspecte físic com la covardia, les traïcions i l’homosexualitat. Sovint, quan exposa violacions i actes nefands dels seus enemics, detalla l’anècdota, la situa geogràficament i l’autoritza amb informacions de grans personatges o de persones estretament vinculades a la persona denigrada. La major part d’aquestes acusacions són calumnioses i exagerades, però la tàctica denigratòria és molt eficaç; alguns d’aquests sirventesos són bastits amb la melodia de cançons velles o populars. Tanmateix, quan el seu enemic Ponç de Mataplana morí lluitant contra els sarraïns, compongué un notabilíssim plany on confessa que tot allò que abans havia escrit contra ell eren errors i mentides.
En la darrera etapa de la seva producció els sirventesos es refereixen a la revolta d’Arnau de Castellbò i de Ponç de Cabrera contra el rei Alfons. Són peces compostes entre els anys 1187 i 1192 que forneixen una viva imatge de la guerra feudal i de l’estat d’opinió que suscità. En elles, com en el conjunt de la seva producció, a alguns aspectes de la vida catalana de la segona meitat del s XII apareixen vivament documentats amb passió, pintoresquisme i intencionada deformació.
Cançoneta lleu i plana
Transcripció del text
I – Cançoneta lleu i plana, lleugereta, sense ufana, faré jo de Mon Marquès, el traïdor de Mataplana, que és d’engany farcit i ple. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, d’engany ets farcit i ple.
II – Marquès, beneïdes siguin les pedres de Melgur, prop de Someires, on perdéreu tres dents; però tant se val, les pedres hi són i no s’hi coneix res. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, d’engany ets farcit i ple.
III – Pel vostre braç, no en donaria ni una figa, que sembla un cabiró de biga i el porteu mal estès; us caldria una ortiga que el nervi us estirés. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, d’engany ets farcit i ple.
IV – Marquès, qui es fia de vós no té amor ni companyia; sempre s’ha de vigilar si es va amb vós: qui ha anat amb vós de dia, de nit ja no hi vol anar. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, d’engany ets farcit i ple.
V – Marquès, és ben foll qui es vana de fer amb vós la migdiada sense dur calces de cuir cordovès; que mai fill de cristiana no ha tingut un costum pitjor.
Comentari
La cansoneta lleu e plana, com a gènere, és un sirventès, doncs, adreçat a Ponç de Mataplana, amb la intenció clara de criticar aquest noble. Ho fa donant la volta a les qualitats que defineixen la cavalleria: l’honor, la lleialtat, la força física, la valentia en la lluita, la cortesia amb les dames.
S’estructura en estrofes o cobles –perquè posseeixen més d’una rima– formades per quintets heptasíl·labs (amb rima aabab), seguits d’un apariat que rima amb el darrer amb forma de refrany, ja que es repeteix a cada cobla. L’estructura rítmica, doncs, conforma una retronxa o composició que conté un refrany, de manera que rimen entre sí els versos femenins i masculins (FFMFM MM).
Podem formular la temàtica del sirventès en aquests termes: l’atac personal i injuriós contra el noble Ponç de Mataplana se serveix de la negació de qualsevol virtut cavalleresca, física o moral –simbolitzades per l’encongiment del seu braç–, a través de la sàtira més sarcàstica i l’insult més injuriós. Una burla despietada de la qual el propi trobador es retractarà posteriorment.
Consirós cant e planc e plor
Sirventès que bé raona
Per saber-ne més
Deixa un comentari