Conceptes bàsics
1. Àngel Guimerà és el dramaturg més important de la literatura catalana del segle XIX i el de més projecció internacional.
2. La majoria de les obres teatrals d’Àngel Guimerà són drames romàntics. La seva obra participa dels dos models de teatre romàntic: la tragèdia romàntica d’ambientació històrica i el drama romàntic de caire realista.
3. Mar i cel és una tragèdia romàntica escrita en vers que tracta de l’amor impossible entre Saïd, un corsari musulmà, i Blanca, una donzella cristiana, perquè pertanyen a dues cultures i religions oposades.
4. Terra baixa és un drama romàntic de caire realista escrit en prosa que tracta de l’enfrontament entre dos mons: el món “pur” de la terra alta, on Manelic pot mantenir intacta la seva bondat originària, i el món “contaminat” de la terra baixa, on Manelic serà vícitma de la tirania, ml’engany i la corrupció.
|
||||||||||||
 |
||||||||||||
|
PowerPoint
Llegim alguna de les seves obres
Terra Baixa: l’home bo enmig de la societat corrupta
Terra baixa. Acte tercer, escena IX (fragment)
MARTA: No, no; això no! Obre, per Déu; obre!
SEBASTIÀ: No; aquí tancata tu i jo, tots sols! Aquí s’ha acabat el món per a nosaltres, i tot lo del món: terra i cel, i tot; tot és aquí dintre!
MARTA (retrocedint): Jesús Déu meu!
SEBASTIÀ: Tu em vols a mi. A mi tot sol, perquè ho he sacrificat tot per tu; perquè jo he sofert com un condemnat portant-te a aquest home, perquè jo et necessito per respirar i per viure, que sense tu no puc viure ni respirar! I mira, el que jo no vui, perquè em desespera, és que em diguis que an ell te l’estimes! (desesperat) Això no, això no!
MARTA: Que no t’ho diga que me l’estimo jo? Que això et fa ràbia i et desespera? Ai, gràcies a Déu que m’has donat una alegria en aquest món! Sí, sí, me l’estimo, me l’estimo amb tota la meva vida, i amb tota la meva sang, i amb tota la meva ànima que me l’estimo!
SEBASTIÀ: Calla, calla!
MARTA: Si encara que m’escanyessis, com t’ho estic dient t’ho diria. Si és lo únic que puc dir en aquest món sense que me’n dongui vergonya!
SEBASTIÀ: Que has de callar, t’he dit!
MARTA: Si és que tinc de defensar-me jo per ell! Per ell i tan sols ell! La Marta… no és res la Marta; mes la dona del Manelic ho és tot, perquè és la seva dona!
[…]
SEBASTIÀ (desesperat): Tu m’has volgut perdre i t’has sortit amb la teva. Res me fa que tot s’esgavelli i que per mi tot s’acabi! I ja està dit: que tu te’n véns amb mi a casa meva, i si em perdo jo ens perdem plegats, que has sigut meva, i ets meva, i serà meva!
MARTA: Vés-te’n!… Primer que aquí se m’obri la terra i se me’n dugui!
SEBASTIÀ: Que s’obri, sí, mes per tots dos, i tots dos condemnem-nos!
MARTA: Deixa’m! Calla!… Manelic!
SEBASTIÀ: Oh, no l’anomenis!
MARTA: A trossos m’hi duràs: viva no, ni arrossegant-me!
SEBASTIÀ: Viva o morta! Què em fa? (agafant-la)
MARTA: No, aparta’t! Que no!
SEBASTIÀ (rient bestialment): Si encara t’estimo més així! Si quan més rabiosa, més t’estimo!
MARTA: Deixa’m! Deixa’m! (desprenent-se d’ell i corrent al mig.)
SEBASTIÀ: Mira’t que em torno boig i que pertot veig sang!…
MARTA: Si t’acostes, ja que no et puc matar, t’unglejo la cara i t’escupo! Amb mi t’atreveixes, covard, amb el Manelic no!
SEBASTIÀ: Amb ell, i amb tu, i amb tot el món per tu! (anant-hi.)
MARTA: No t’acostis! No! Manelic!
SEBASTIÀ (corrent a agafar-la): Doncs ara ho veuràs!
Terra baixa. Acte tercer, escena XI (fragment)
MANELIC, SEBASTIÀ, MARTA, PEPA, ANTÒNIA, JOSEP, NANDO, PERRUCA i altres. Marta està mig desmaiada, sostenint-se en la taula per no caure.
NANDO (en veu baixa): Què passa?
MANELIC: Que us cridava l’amo.
JOSEP (en veu baixa): Mort!
PEPA (id): Jesús!
(exclamació de tothom al veure el cadavre de Sebastià.)
MANELIC: I ara vosaltres a riure força! A riure! I tu, Marta, vine!
MARTA: Sí, sí! Anem’s-en, anem’s-en! …
MANELIC: (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
(Ho va repetint cridant mentre s’allunya.)
Per practicar
| Nodes 4 | 314 | 315 | 316 | 317 | 318 | 319 |
Mar i cel, una producció de Dagoll Dagom
Mar i Cel és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l’any 1888.
Es tracta d’un tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins l’any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. S’hi s’aprecien els trets principals del seu teatre com, per exemple, els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.
L’acció de Mar i Cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L’obra explica l’amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana. L’obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs blancs.
El musical
Fou adaptada com musical pel grup Dagoll Dagom. En aquest format s’estrenà per primera vegada en els anys vuitanta, marcant una fita en la història del gènere. L’any 2005 es tornà a representar al Teatre Victòria de Barcelona. Després de rebre tots els premis “butaca” corresponents a la categoria de musical, Dagoll Dagom continuà la seva gira per Espanya amb gran polèmica per part de la Generalitat Valenciana, que es negà a que el grup català representés l’obra a València si no era cantada única i exclusivament en castellà, sense donar tan sols l’opció de fer passis en les dues llengües.
Amb el títol de Mar i Cel- Der Himmel und das Meer s’estrenà l’adaptació alemanya del musical el 16 de març del 2007 al teatre de l’ Òpera de la ciutat de Halle.
Argument (conté detalls de la trama i final)
Saïd és el capità d’un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners un grup de cristians després d’assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Com que van matar el seu pare, la mare decideix marxar amb l’expulsió dels moriscos de 1609.
Saïd està ferit després d’abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, que també és la seva presonera, juntament amb el seu pare Carles, el seu cosí Ferran, el capità del vaixell cristià i altres mariners.
Agraït per la cura, Saïd li atorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s’enamora d’ella.
Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l’emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s’ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.
Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates.
Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en saber que estima a un musulmà i intenta matar a Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint. Al final, la mort dels dos protagonistes és l’única manera d’aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos móns oposats, un és el mar i l’altre el cel, que només s’ajunten a l’horitzó que és la mort.
Fonts:
- http://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_i_Cel
- http://www.todomusicales.com/content/musicales_ficha.php?id_musical=48
Fitxes relacionades
Deixa un comentari