Una realitat plurilingüe
Europa és una realitat multilingüe, és a dir, un continent on es parlen més de 50 llengües. El mapa que tens a continuació mostra bona part de les llengües europees.
Les fronteres i les llengües
Les fronteres dels diferents estats europeus ens poden fer creure equivocadament que dins el territori de cada un d’aquests estats només es parla una llengua. Per exemple: a França, el francès; al regne Unit, l’anglès; a Itàlia, l’italià; etc.
Però la realitat és ben diferent: en la majoria dels estats europeus es parla més d’un idioma. D’altra banda, hi ha parlants d’una mateixa llengua que es troben separats pels límits fronterers, ja que pertanyen a estats diferents. La llengua catalana, per exemple, es parla a l’est d’Espanya, a Andorra, al sud de França i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya, que forma part d’Itàlia.
Així doncs, podem afirmar que l’Europa dels estats no coincideix amb l’Europa de les comunitats lingüísitiques.
Com es pot comprovar en el mapa, hi ha nombrosos estats europeus dins els quals conviuen més d’una comunitat lingüística, com a França, al Regne Unit o a Itàlia; i també hi ha comunitats lingüístiques separades per fronteres estatals com l’alemanya, la francesa o la catalana.
Una comunitat lingüística és el conjunt dels habitants d’un territori que parlen la mateixa llengua.
Les famílies lingüístiques europees
A Europa es parlen diàriament una gran quantitat d’idiomes, pertanyents a les diverses comunitats instal·lades en el continent. Hi ha llengües europees que són molt semblants, com el txec i l’eslovac, però la majoria són mútuament incomprensibles i, en canvi, malgrat l’aparença de diversitat, tenen un origen comú. Estan emparentades entre elles, perquè es creu de manera fonamentada que provenen d’una llengua comuna que s’ha convingut a anomenar indoeuropeu.
La hipòtesi més acceptada és que, fa aproximadament quatre mil·lennis, un grup de pobles que provenien del nord del mar Negre i que parlaven l’indoeuropeu van iniciar una expansió en diverses tongades que els va dur cap a Europa i l’índia.
Així l’indoeuropeu es va disgregar en branques diferents, de les quals venen les diverses famílies de llengües indoeuropees que coneixem avui: grec, eslaves, germàniques, cèltiques, itàliques…
| Grup cèltic | bretó, gal·lès, irlandès, gaèlic, escocès, còrnic |
| Grup eslau | rus, ucraïnès, bielorús, ponolès, txec, eslovè, serbi, croat, macedoni, búlgar |
| Grup grec | grec |
| Grup il·liric | albanès |
| Grup bàltic |
letó, lituà |
| Grup armeni | armeni |
| Grup romànic | gallec portuguès, castellà, català, occità, francès, italià, sard, romanès, retoromànic |
| Grup germànic | islandès, noruec, suec, danès, neerlandès, anglès, alemany |
| Grup irànic | kurd |
L’indoeuropeu no es coneix perquè n’hagin quedat escrits, sinó que moltes de les seves paraules es poden saber comparant les paraules de les llengües indoeuropees.
El basc o eusquera té un origen desconegut, ja que, quan els romans van colonitzar la península, ja s’hi parlava. No es coneix de quina llengua anterior prové ni se la relaciona amb cap família lingüística. És l’única llengua preromana de la península Ibèrica. Les llengües romàniques són el grup de les quals pertanyen les nostres llengües més properes.
Font: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.
Les llengües oficials
Les lleis dels estats donen caràcter oficial a una o diverses llengües de les que es parlen en el seu territori. Aquestes lleis no són iguals en tots els estats. Aquí teniu 3 exemples de 3 models diferents:
| N’hi ha que consideren oficial únicament una de les llengües, com és el cas de França. |
| Altres consideren que hi ha una llengua oficial per a tot l’estat i unes altres que també són oficials, però únicament en els territoris on es parlen, com és el cas d’Espanya. |
| Hi ha algun estat que considera totes les seves llengües oficials, com és el cas de Suïssa. |
El català i les onze llengües oficials de la Unió Europea
Actualment a l’Europa dels quinze hi ha onze llengües oficials: alemany (Alemanya, Àustria i Bèlgica), anglès (Regne Unit i Irlanda), espanyol, danès, finès, francès (França i Bèlgica), holandès (Països Baixos i Bèlgica), grec, italià, portuguès i suec (Suècia i Finlàndia).
En relació amb les onze llengües oficials de la Unió Europea, els territoris de la Unió on el català és oficial (Catalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana) tenen més població que els territoris en què són oficials cinc de les llengües abans esmentades.
- Alemany – 90,2 M de parlants
- Francès – 62,7 M de parlants
- Anglès – 62,2 M de parlants
- Italià – 57,4 M de parlants
- Espanyol – 39,8 M de parlants
- Neerlandès – 21,2 M de parlants
- Català – 10,8 M de parlants
- Grec – 10,6 M de parlants
- Portuguès – 9,8 M de parlants
- Suec – 9,3 M de parlants
- Danès – 5,2 M de parlants
- Finès – 5,1 M de parlants
Font: EL CATALÀ I LES ONZE LLENGÜES OFICIALS DE LA UNIÓ EUROPEA
Per practicar
| Nodes 3 | 229 | 231 | 232 | 233 | 223 |
Fitxes relacionades
